Primaveral

La feixa llarga
Mar suau d’altes espigues
al camp verdegen
Florit de farigola

temps d’esperança plena

Rosa Bruguera, novembre 2010

Lluna juganera

La lluna d’avui
juga entre nuvolades
ara ja treu el cap,
ara fuig i s’amaga
dalt del cel, quanta màgia!

novembre 2010

La flauta de Màrsies

Com es planyia de viure, la terra esgrogueïda,

les lleres dels rius seques, sense aigua a pous ni a fonts,

la flauta de Màrsies, perduda i amb ella els mots.

Altius murs de silenci, ofegaven els planys

Però a la plana boirosa, el riu immortal de vida

ix per vells camins d’aigua, joiós, fecund, vers la mar

glop a glop sacia l’ànima amb el seu cabal tenaç,

gotes de pluja fina, junt a altres de molt grans

Ja la flauta de Màrsies torna amb força, sonora,

rierades literàries s’escampen per l’espai,

ja mai més cap sequera no emmudirà la veu

del cant antic de l’aigua sentit per tanta gent

Rosa Bruguera, maig 2011

Marina

Blau-verd de la mar en calma,
punxes al cel, brau temporal,
blanc d’escuma contra les roques,
l’horitzó travessant l’espai.

Fons del mar, quins secrets guardes?
Món fabulós, balenes gegants,
Mites que han forjat històries
Núvols ingents de peixos brillants.

Cròniques de soldats que avancen.
Pobles vençuts fets presoners
Pobles lliures, que els mars solquen
Monstres, sirenes, guerrers.

Blau immens que a tots captives,
que uneixes el cel i la mar,
tant hi brilla el sol de dia,
com la lluna hi fas brillar.

Rosa Bruguera, desembre 2010

Vull recordar!!!!

Que no em vingui l’oblit dels jorns que foren,
de vida plens per a un poble ardit
Amb joia i amb orgull vull recordar
fets i gestes, emblema d’un passat.

Mil anys que foren de sobirania
plena no els esborra un sol dia.
Les armes, prou que poden un poble
fer callar, però l’enyor manté la flama
que passa de mà en mà
Com ens faran callar?
Amb armes i presons?
Amb premsa censurada?
Cantant el “Cara al sol”?
Trucant a punt d’albada?
Sense odi ni rancor vull recordar
els greus ultratges ofenses d’un passat

Un poble mai no mor quan té memòria,
No em permeteu l’oblit,
Vull recordar!!!!
Rosa Bruguera, 1990

Poeta

Té el poeta
una dolça alegria dins el cor
O una immensa melangia
Que l’omple tot

Barcelona 1959

El meu periquito

Tinc un periquito que no és groc ni és verd
Ni canta ni menja ni es mou, no fa res

El meu periquito està encarcarat
Els ulls vidriosos, el bec ben tancat
Les ales esteses com qui vol volar

Aquest periquito que no és groc ni verd
És una rara avis, no n’hi ha cap més

Avui al mirar-me’l jo me n’he adonat
Que el meu periquito... està dissecat!

Barcelona, 1958