les lleres dels rius seques, sense aigua a pous ni a fonts,
la flauta de Màrsies, perduda i amb ella els mots.
Altius murs de silenci, ofegaven els planys
Però a la plana boirosa, el riu immortal de vida
ix per vells camins d’aigua, joiós, fecund, vers la mar
glop a glop sacia l’ànima amb el seu cabal tenaç,
gotes de pluja fina, junt a altres de molt grans
Ja la flauta de Màrsies torna amb força, sonora,
rierades literàries s’escampen per l’espai,
ja mai més cap sequera no emmudirà la veu
del cant antic de l’aigua sentit per tanta gent
Rosa Bruguera, maig 2011
