Tot i res
Nosaltres, la quitxalla de ciutat, ens ho passàvem d’allò més bé al poble, podíem anar al tros, pujar a la somera, jugar al carrer i el que ens agradava més: anar a l’era, quan el blat ja era segat i s’havia de trillar. Recordo que després de dinar, mentre el noi de la casa feia la migdiada, descansant del sol i la feina feta, nosaltres seguíem donant voltes i més voltes amb el rodet o a sobre el diable, era una cosa nova, ens sentíem protagonistes d’una gran aventura. Podíem menar el cavall, més bé una somera, mansoia i fidel al ritual, però aleshores ens semblava el cavall blanc dels contes de fades.
La collita havia estat una de les més bones dels darrers anys, a la gent del poble tot els havia anat de cara, la palla amuntegada a punt per fer el paller, el ventijol que havia bufat just per ventar i deixar un gra ben polit, ara ja ensacat i a l’espera que l’agent passés a recollir-lo.
Es notava al carrer que la gent estava contenta, uns pensaven que a la fi cobrarien, d’altres que quedarien alliberats del pes dels deutes, alguns podrien arreglar aquella finestra que no tancava bé o comprar roba o fins i tot alguns somiaven menjar una mica de peix o carn de vedella; tothom feia plans.
I la Festa Major a la cantonada, hi hauria ball, també farien cinema, i aquella Missa cantada que no s’acabava mai, vindrien forasters i faríem taula grossa. Ja n’havia viscut unes quantes de festamajors i cada una era diferent, podríem anar a dormir tard i ningú ens renyaria. Aquell capvespre jo també estava contenta, a l’horitzó el sol era més rogenc que mai, com de magrana a punt d’explotar, el cel era immens, a ciutat el cel es veu a trossos, allà s’estenia tant com els meus ulls podien abastar. Potser era tot plegat el que portava tanta alegria a les cases.
No sé l’hora que era, només sé que m’havia despertat un gran enrenou, veus, crits, corredisses, paraules trencades, i el so torbador de les campanes, tan greus, tan sonores, tan inquietants. Que passava?
De pressa, vesteix-te, hi ha foc a l’era, hem d’anar-hi. Tenia 8 anys, sentia el cor petit sense saber ben bé per què, recordo que en un tres i no res varem ser al carrer, tothom portava galledes, tot el poble corria, com una riuada.
Allà al lluny, es veia un gran resplendor. De cop i volta la paraula foc s’omplí d’un espantós sentit. Les flames, d’un vermell grogós, creixien i es multiplicaven i lluitaven entre elles per demostrar quina era més devastadora, la seva xiscladissa i els trencaments apagaven la cridòria de la gent. Les espurnes detonaven en totes direccions, tot cremava, no es podia respirar i jo notava un sanglot retingut a la gola que no podia sortir.
Ni els crits, ni els plors de la padrina, ni les galledes mig buides que, de mà en mà, pujaven del rec serviren de res en aquella nit diabòlica. Quedava l’esgotament i la impotència, la ràbia i el desesper. I maldaven encara les darreres brases que es resistien amb força a ser apagades.
No s’havia perdut únicament el valor d’un any de treball, s’havia perdut tot allò que dóna sentit a l’esforç, s’havia perdut la capacitat d’una família d’anar endavant, només quedava el ressentiment, l’angoixa i la desesperació perquè el foc era la imatge viva de la misèria que entrava en aquella casa i se n’ensenyoria.
Nosaltres, la quitxalla de ciutat, ens ho passàvem d’allò més bé al poble, podíem anar al tros, pujar a la somera, jugar al carrer i el que ens agradava més: anar a l’era, quan el blat ja era segat i s’havia de trillar. Recordo que després de dinar, mentre el noi de la casa feia la migdiada, descansant del sol i la feina feta, nosaltres seguíem donant voltes i més voltes amb el rodet o a sobre el diable, era una cosa nova, ens sentíem protagonistes d’una gran aventura. Podíem menar el cavall, més bé una somera, mansoia i fidel al ritual, però aleshores ens semblava el cavall blanc dels contes de fades.
La collita havia estat una de les més bones dels darrers anys, a la gent del poble tot els havia anat de cara, la palla amuntegada a punt per fer el paller, el ventijol que havia bufat just per ventar i deixar un gra ben polit, ara ja ensacat i a l’espera que l’agent passés a recollir-lo.
Es notava al carrer que la gent estava contenta, uns pensaven que a la fi cobrarien, d’altres que quedarien alliberats del pes dels deutes, alguns podrien arreglar aquella finestra que no tancava bé o comprar roba o fins i tot alguns somiaven menjar una mica de peix o carn de vedella; tothom feia plans.
I la Festa Major a la cantonada, hi hauria ball, també farien cinema, i aquella Missa cantada que no s’acabava mai, vindrien forasters i faríem taula grossa. Ja n’havia viscut unes quantes de festamajors i cada una era diferent, podríem anar a dormir tard i ningú ens renyaria. Aquell capvespre jo també estava contenta, a l’horitzó el sol era més rogenc que mai, com de magrana a punt d’explotar, el cel era immens, a ciutat el cel es veu a trossos, allà s’estenia tant com els meus ulls podien abastar. Potser era tot plegat el que portava tanta alegria a les cases.
No sé l’hora que era, només sé que m’havia despertat un gran enrenou, veus, crits, corredisses, paraules trencades, i el so torbador de les campanes, tan greus, tan sonores, tan inquietants. Que passava?
De pressa, vesteix-te, hi ha foc a l’era, hem d’anar-hi. Tenia 8 anys, sentia el cor petit sense saber ben bé per què, recordo que en un tres i no res varem ser al carrer, tothom portava galledes, tot el poble corria, com una riuada.
Allà al lluny, es veia un gran resplendor. De cop i volta la paraula foc s’omplí d’un espantós sentit. Les flames, d’un vermell grogós, creixien i es multiplicaven i lluitaven entre elles per demostrar quina era més devastadora, la seva xiscladissa i els trencaments apagaven la cridòria de la gent. Les espurnes detonaven en totes direccions, tot cremava, no es podia respirar i jo notava un sanglot retingut a la gola que no podia sortir.
Ni els crits, ni els plors de la padrina, ni les galledes mig buides que, de mà en mà, pujaven del rec serviren de res en aquella nit diabòlica. Quedava l’esgotament i la impotència, la ràbia i el desesper. I maldaven encara les darreres brases que es resistien amb força a ser apagades.
No s’havia perdut únicament el valor d’un any de treball, s’havia perdut tot allò que dóna sentit a l’esforç, s’havia perdut la capacitat d’una família d’anar endavant, només quedava el ressentiment, l’angoixa i la desesperació perquè el foc era la imatge viva de la misèria que entrava en aquella casa i se n’ensenyoria.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada