Jo mor en mi

Jo mor en mi una mica cada dia
Quan giro el cap a tot el que em fa por,
Quan inconscient rebutjo les contrades
On l’ombra amaga no sé què en la foscor,
Quan refuso seguir les petjades
Dels qui al davant obriren camí
I em quedo contenta a la taula
I ric, i em passejo, i canto
i em sento feliç,
I m’estiro al sol del migdia
I estimo en la nit, i m’aixeco
I canto i crec que això és vida
i penso que visc
El meu racó petit no té sortides
Són dolços els lligams, però està cerclat,
Presonera
Sense veure els barrots de la gàbia
El sol que neix,
neix a l’altre costat.
La por m’arriba fins el fons dels ossos
I em vull sentir lliure en el meu racó,
Però quan miro més enllà de l’ombra
Amb tot i el temor que em fa caure a terra
i em lliga tan fort,
Veig la llum que neix i que brilla,
I que m’omple de joia;
I la vida tancada i petita
S’eixampla i s’emplena i per sobre de tot:
La lluita amagada i serena
per un món millor
___________

Jo visc en mi una mica cada dia
Quan miro enllà sobre el món mesquí,
Quan amb pas ferm avanço decidida
Lluny de paraules sense cap sentit,
Quan denuncio tota la injustícia
Contra els qui sempre tenen la raó
Quan em planto i dic: és mentida!
Encara que ho diguin els qui són més forts

Quan exultant obro a tots els braços
I omplo la vida de fe en l’amistat
I gaudeixo dels dies que passen,
De les hores llargues, dels segons petits
I allunyo la por que tant em feria
I sento la joia de la pau al cor

I m’aferro a la fúria que avança
Buscant la sortida a tanta grisor
I somnio que demà serem lliures
I crec en els homes, i sento la terra,
i em sento tant viva,
que crec en l’amor

Barcelona, 1967 - 2010

13 de desembre 2010

Ningú mai podrà calmar
el coratge de les ones
ni mai podrà dominar
les riuades que es desborden

Ni mil tanques ni presons,
ni tot l’exèrcit en guerra
farà doblegar el genoll
ni ens farà llepar la terra

Amb esperit acusador
i de ràbia el cor encès
avançarem amb més valor
ara cents, després milers

Ningú no ens podrà frenar,
ni enemics ni botiflers,
fins haver recuperat
tot allò que ells ens han pres!!!

Rosa Bruguera, 2010

Fil i Agulla

Si hi ha un ofici que és cosa d’artistes,
no n’és pas cap altre que el de les modistes
A cada mirada l’agulla s’endinsa
i estira del fil que uneix amb delit
les peces tallades del mateix teixit,
teranyina màgica i un didal al dit.

Jo enyoro aquells estols
de noies endiumenjades
que el tretze de desembre sortien al carrer,
puntada de rialles en un mosaic cromàtic
i aquelles melodies del nostre cançoner,
alegres, expressives, silvestres foguerades

Si ho vols, d’un tros de roba en surt un bon conjunt
i amb la mateixa traça hi fan un llarg repunt
Tant cusen una capa, com un preciós vestit,
un cos ben ajustat, amb faldilles estretes
i escot fins a la sina que el fa més distingit.
Amb tantes filigranes, a tots ens fa dentetes
Ai, quin goig que fan aquestes modistetes!

I la roba que emproven en el seu maniquí?
Caram! quina destresa quan ja l’han embastat
si no hi ha lluentons hi fan un drapejat
i per seguir la moda un tall allà al costat

I Oh! Els vestits de núvia que a tots ens enamoren
i els godets que volen en giravoltar amb el vals.
Què me’n dieu de les bruses d’organdí o mussolina
amb les mil tavelletes i els colls de puntes fines?

Aquelles robes variades: seda, “georgette”, setí,
estam, llana o lli, les veiem transmutar
per unes mans angèliques que ens han fet somniar.
Ai, aquell vestit de festa
que mai no podré oblidar!