Record viu

Ja n’hi ha prou, s’ha acabat! Va decidir que a partir d’aquell moment només pensaria en les coses positives que li havia donat la vida. I així a cada punt de tristesa, dolor o ressentiment contraatacava amb records d’infantesa, de joventut, dels pares, dels amics, de les converses mantingudes amb tots ells, dels viatges... de tot allò que l’havia fet feliç i que les circumstàncies difícils de la vida li havien fet oblidar.

En pocs dies havia fet un gran canvi, li havia desaparegut el rictus pessimista i quan la gent li preguntava què s’havia fet? ella somreia i notava una nova brillantor en la mirada que la feia sentir tota una altra.

Un matí de festa, desperta al llit, pensava ¡què bé que s’hi està! i deixava vagar la mirada sense veure res, o així li semblava, no tenia cap presa en aixecar-se. De cop es fixà que allà a la paret hi havien unes petites escletxes, mai abans no les havia vistes; fou en un instant que totes les escletxes s’ajuntaren per donar pas a un immens doll d’aigua que brollava i brollava omplint l’habitació, Què estava passant? hi havia aigua per tot arreu. En segons li va arribar arran del matalàs, estava rodejada, el llit era com una petita barca a la deriva deixada de la mà de Déu.

Tenia por, molta por, no s’atrevia gairebé ni a respirar i s’arrapava al llençol i al coixí amb totes les seves forces, convençuda que així el corrent no se l’emportaria riu avall.

De cop se n’adonà que es trobava a les Cascades del Rhin; sí, sí, era allà, ben bé al mig, de mica en mica la bellesa del paisatge s’imposà a totes les pors per donar pas a la contemplació, al gaudi de tot el que veia i amb aquesta satisfacció respirà tranqui-la i pogué constatar que tot i estar al costat dels saltants d’aigua no en notava els esquitxos, no es mullava!

S’assegué al llit amb molta calma i amb prudència i ben a poc a poc, posà la mà dins l’aigua per veure què passava, seguia sense mullar-se, què esperava doncs? Saltà del llit, enfonsà els peus dins aquella boira baixa i va constatar que li arribava fins a mitja cama, però tocava a terra i no calia que tingués cap mena de temor. Sentia una gran eufòria, com si fos una criatura, anava d’un costat a l’altre, ara intentant agafar, sense aconseguir-ho, la branca de l’arbust que penjava de la roca del mig del riu, ara posant-se sota el salt d’aigua i esperant que li caigués sobre la cara i la despertés de cop o anant contracorrent de les aigües braves.

Aquí tot era possible, no hi havia cap perill. Tan bé s’ho passava que no volia sortir de l’habitació perquè no s’acabés l’encís, però no es podia pas quedar allà tancada tot el dia.
Va obrir la porta i oh miracle! al passadís es trobà amb les Gorges de l’Aar, començà a caminar per aquella passarel·la des de la que podies contemplar al fons, el riu, a voltes tranquil, d’altres impetuós, sempre juganer; a mesura que avançava també avançava el paisatge, les parets gegants donaven pas als passadissos interiors i al pont sobre el rocam, era un reviure vells paisatges coneguts. El cor li bategava a un ritme frenètic.

Ara sí que estava delerosa per veure totes les sorpreses que li reservava la casa, al menjador s’hi alçava el Matterhorn amb tota la seva majestuositat, segons de quin punt el mirava veia un paisatge d’hivern tot blanc o d’estiu de roca nua i viva, inundat pel sol del dia o acaronat per la lluna perquè no sentís temor.

A la cuina va trobar els jardins de la Vil·la Taranto, i al bany la gelera de la Jungfrau, a l’entrada aquells prats verds tan suaus com si donessin la benvinguda als visitants, en definitiva, el conjunt recreava un viatge per a ella inoblidable.

De tant en tant trobava amics, familiars, totes persones conegudes i estimades i sempre eren al lloc on havien estat feia temps, on havien compartit moments que ara podia reviure i, malgrat els enyorava, els valorava molt més que abans.

Sentia una emoció intensa, impossible de descriure, s’havia retrobat amb ella mateixa i ja no calia mirar per la finestra l’únic arbre de la plaça, tenia totes les muntanyes, les ciutats, els arbres i els llacs al seu abast. Eren seus, ben seus, ningú més no els podia veure, tampoc ningú no els hi podria prendre.

De la mateixa manera que la seva ment recuperava les seves vivències, la gent i els espais anaven fluint amb fermesa i fidelitat, fou aleshores que comprengué que mai més se sentiria sola ni trista ni cansada ni avorrida ni desmoralitzada; a partir d’aquell dia els records serien ben vius mentre pogués retenir-ho tot amb la mateixa intensitat amb la que ho havia viscut. I el que és més important, començà a tenir ganes de sortir, d’abocar-se a la vida amb totes les seves forces, de viure-la amb intensitat encara que només fos per poder delectar-se amb el seu record.

Rosa Bruguera, 2009