Esclat

Nit fosca,
Nit de sorolls plena
Nit llarga
racó d’esperança

Si el dia neix
que porti goig en l’aire
Nou embat
proveït de missatge

Esclat del dia
Rauxa assenyada,
És el futur
que sempre comença ara

novembre 2010

Jacint Verdaguer

Profeta insigne

la llengua per bandera
que el temps no esquinça

Canta a la terra,
la pàtria irreductible,
febril quimera

Essència primera
n’és la llengua del poble
que el pas redreça

Feres salvatges

com lleons sedents de presa
contra ell udolen

Tot ho suporta,
aligot en la tempesta,
fort com un roure

Punyents ferides,
record de tants ultratges,
la mort s’emporta

La gent recorda
l’eximi cant del poeta
ja viu per sempre

La nostra festa

Al capvespre,

Quan el sol es va amagant
Ressonen notes de festa
Que els aires van escampant.

La música s’alça missatgera
Per damunt el pas del temps,
D’unes terres enciseres
Obertes als quatre vents.

Puja amunt i tan s’enlaira,
Que quan més va repicant
la cobla, més els cors salten
I els cercles van encaixant.

Les mans s’enllacen amb força,
Els ulls es miren parlant,
Tot té un regust de victòria,
Tot és joia i tot és pau.

La cadència d’eixa música,
Com barques entrant al mar,
Ens dóna l’harmonia justa
En els seus curts i els seus llargs

Porta l’ànsia d’una terra
En la joia d’un instant,
N’és la música sincera
Que ens agermana amb son cant.

La sardana porta flaire
De les serres i les valls,
No sé pas que deixa en l’aire
Que sembla més pur que abans.

Bruguera, 1957

Sardana

Quina dansa la sardana!

com refila, com s’anima
al seu so tota la plaça.
Les notes que pugen,
les mans que s’enllacen
mentre la rodona
creix com un miracle

El compàs que ara s’allunya,
que s’apropa i troba en l’aire,
com un eco molt suau
que es fa ritme i l’acompanya.
les mans altes, tot el cos vibrant
de nervi i de gràcia.

Les cares alegres,
els cors també salten,
es veuen vermelles
de joia les galtes.

Repica la cobla,
les notes s’escampen
i els aires recullen
la música sacra,
fins el cel s’hi acosta
i s’omple de joia
en cada tornada.

Rosa Bruguera
Barcelona, 1963

Anhel

Quan la terra riu contenta
I és més blau el blau del cel
I se sent tan lluny la tempesta
En món cor sols viu l’anhel

L’anhel per tanta bellesa
Que hi ha arreu d’aquest món
L’anhel per tanta dolcesa
Com somnio en el meu son

Aquesta vida a mi em plau
Quan m’omple la melangia
I em sento inundada de pau
si regna en el cor l’alegria

Jo busco la joia pura
De fermesa i de veritat
Amb donació de ternura
Mig fantasia, mig realitat

Voldria tot l’univers
Per identificar-lo en mi
Com arbre en un bosc espès
Cercant en va son camí

Com una gran bogeria
Que puja de soca-rel
Mon ànima sols sent la follia
D’aquesta terra que és cel

Rosa Bruguera, 1959

Vida

A cops, quan te’n vas a casa,
tot retornant del treball,
I el cos et sembla que pesa
i que se t’estavella el cap,
i tot et dóna recança
i et porta un gran malestar,
si a fora fa un bon dia
i el sol llueix i fins hi ha
un ocell ben refilaire
sota un cel de blau molt clar

Obre els teus ulls a la vida,
omple’ls de cel i aire clar,
emplena el cor d’alegria,
i escolta el suau refilar
de l’ocell, que lliure a l’aire,
vola i regna dins l’espai

Sols així, vessant de joia,
el cor, els ulls i les mans,
Sentint l’ànima reblerta
d’amor, de tendresa i pau
t’adonaràs de la terra
com qui no l’ha vista mai
i trobaràs en cada cosa
no sols el significat
sinó una força molt nova
i una gran seguretat

Cull de ton jardí les roses
deixa les punxes a part,
Però si et fereixen espines
i fins i tot et fan sang,
rega amb la sang, la terra
perquè floreixi demà.

R.B., 1999

Record viu

Ja n’hi ha prou, s’ha acabat! Va decidir que a partir d’aquell moment només pensaria en les coses positives que li havia donat la vida. I així a cada punt de tristesa, dolor o ressentiment contraatacava amb records d’infantesa, de joventut, dels pares, dels amics, de les converses mantingudes amb tots ells, dels viatges... de tot allò que l’havia fet feliç i que les circumstàncies difícils de la vida li havien fet oblidar.

En pocs dies havia fet un gran canvi, li havia desaparegut el rictus pessimista i quan la gent li preguntava què s’havia fet? ella somreia i notava una nova brillantor en la mirada que la feia sentir tota una altra.

Un matí de festa, desperta al llit, pensava ¡què bé que s’hi està! i deixava vagar la mirada sense veure res, o així li semblava, no tenia cap presa en aixecar-se. De cop es fixà que allà a la paret hi havien unes petites escletxes, mai abans no les havia vistes; fou en un instant que totes les escletxes s’ajuntaren per donar pas a un immens doll d’aigua que brollava i brollava omplint l’habitació, Què estava passant? hi havia aigua per tot arreu. En segons li va arribar arran del matalàs, estava rodejada, el llit era com una petita barca a la deriva deixada de la mà de Déu.

Tenia por, molta por, no s’atrevia gairebé ni a respirar i s’arrapava al llençol i al coixí amb totes les seves forces, convençuda que així el corrent no se l’emportaria riu avall.

De cop se n’adonà que es trobava a les Cascades del Rhin; sí, sí, era allà, ben bé al mig, de mica en mica la bellesa del paisatge s’imposà a totes les pors per donar pas a la contemplació, al gaudi de tot el que veia i amb aquesta satisfacció respirà tranqui-la i pogué constatar que tot i estar al costat dels saltants d’aigua no en notava els esquitxos, no es mullava!

S’assegué al llit amb molta calma i amb prudència i ben a poc a poc, posà la mà dins l’aigua per veure què passava, seguia sense mullar-se, què esperava doncs? Saltà del llit, enfonsà els peus dins aquella boira baixa i va constatar que li arribava fins a mitja cama, però tocava a terra i no calia que tingués cap mena de temor. Sentia una gran eufòria, com si fos una criatura, anava d’un costat a l’altre, ara intentant agafar, sense aconseguir-ho, la branca de l’arbust que penjava de la roca del mig del riu, ara posant-se sota el salt d’aigua i esperant que li caigués sobre la cara i la despertés de cop o anant contracorrent de les aigües braves.

Aquí tot era possible, no hi havia cap perill. Tan bé s’ho passava que no volia sortir de l’habitació perquè no s’acabés l’encís, però no es podia pas quedar allà tancada tot el dia.
Va obrir la porta i oh miracle! al passadís es trobà amb les Gorges de l’Aar, començà a caminar per aquella passarel·la des de la que podies contemplar al fons, el riu, a voltes tranquil, d’altres impetuós, sempre juganer; a mesura que avançava també avançava el paisatge, les parets gegants donaven pas als passadissos interiors i al pont sobre el rocam, era un reviure vells paisatges coneguts. El cor li bategava a un ritme frenètic.

Ara sí que estava delerosa per veure totes les sorpreses que li reservava la casa, al menjador s’hi alçava el Matterhorn amb tota la seva majestuositat, segons de quin punt el mirava veia un paisatge d’hivern tot blanc o d’estiu de roca nua i viva, inundat pel sol del dia o acaronat per la lluna perquè no sentís temor.

A la cuina va trobar els jardins de la Vil·la Taranto, i al bany la gelera de la Jungfrau, a l’entrada aquells prats verds tan suaus com si donessin la benvinguda als visitants, en definitiva, el conjunt recreava un viatge per a ella inoblidable.

De tant en tant trobava amics, familiars, totes persones conegudes i estimades i sempre eren al lloc on havien estat feia temps, on havien compartit moments que ara podia reviure i, malgrat els enyorava, els valorava molt més que abans.

Sentia una emoció intensa, impossible de descriure, s’havia retrobat amb ella mateixa i ja no calia mirar per la finestra l’únic arbre de la plaça, tenia totes les muntanyes, les ciutats, els arbres i els llacs al seu abast. Eren seus, ben seus, ningú més no els podia veure, tampoc ningú no els hi podria prendre.

De la mateixa manera que la seva ment recuperava les seves vivències, la gent i els espais anaven fluint amb fermesa i fidelitat, fou aleshores que comprengué que mai més se sentiria sola ni trista ni cansada ni avorrida ni desmoralitzada; a partir d’aquell dia els records serien ben vius mentre pogués retenir-ho tot amb la mateixa intensitat amb la que ho havia viscut. I el que és més important, començà a tenir ganes de sortir, d’abocar-se a la vida amb totes les seves forces, de viure-la amb intensitat encara que només fos per poder delectar-se amb el seu record.

Rosa Bruguera, 2009

Cant de Comiat

Si moro dalt la muntanya
no ploreu per mi, reseu
que des de dalt la muntanya
és més fàcil pujar al cel

Ella m’ha dat alegria
i m’ha tret preocupacions,
ella em treu d’aquesta vida
i em porta a un millor món

No ploreu perquè me’n vagi
vosaltres resteu aquí
ja sé prou que us fa patir
no poder impedir que marxi

Però jo sí me’n vaig contenta
és tot un Déu qui m’espera
per tallar-me la barrera
que em priva la pau immensa

La pau que tant he somniada
en les nits de lluna plena,
la pau que ja he provada
tot pujant per la carena

És la pau meravellosa
que dóna alegria al cor
És una pau abundosa
que fins li dóna tristor

Jo voldria viure en pau
en aquesta i l’altra vida
i mirant el cel tan blau
sembla que ja l’he assolida

Rosa Bruguera, 1957

Lluna plena

Quan en les nits de ple lluna
resta tot tan silenciós
i les cases, una a una
van sumint-se en el repòs

Quan fins la lluna s’amaga
sota el vel fosc de la nit
i tota la ciutat s’apaga
de les festes i el brogit

Llavors mon ànima crida
i s’alça en la negra nit
com una bèstia ferida
plantant cara a l’infinit!

Març 1962

Jo mor en mi

Jo mor en mi una mica cada dia
Quan giro el cap a tot el que em fa por,
Quan inconscient rebutjo les contrades
On l’ombra amaga no sé què en la foscor,
Quan refuso seguir les petjades
Dels qui al davant obriren camí
I em quedo contenta a la taula
I ric, i em passejo, i canto
i em sento feliç,
I m’estiro al sol del migdia
I estimo en la nit, i m’aixeco
I canto i crec que això és vida
i penso que visc
El meu racó petit no té sortides
Són dolços els lligams, però està cerclat,
Presonera
Sense veure els barrots de la gàbia
El sol que neix,
neix a l’altre costat.
La por m’arriba fins el fons dels ossos
I em vull sentir lliure en el meu racó,
Però quan miro més enllà de l’ombra
Amb tot i el temor que em fa caure a terra
i em lliga tan fort,
Veig la llum que neix i que brilla,
I que m’omple de joia;
I la vida tancada i petita
S’eixampla i s’emplena i per sobre de tot:
La lluita amagada i serena
per un món millor
___________

Jo visc en mi una mica cada dia
Quan miro enllà sobre el món mesquí,
Quan amb pas ferm avanço decidida
Lluny de paraules sense cap sentit,
Quan denuncio tota la injustícia
Contra els qui sempre tenen la raó
Quan em planto i dic: és mentida!
Encara que ho diguin els qui són més forts

Quan exultant obro a tots els braços
I omplo la vida de fe en l’amistat
I gaudeixo dels dies que passen,
De les hores llargues, dels segons petits
I allunyo la por que tant em feria
I sento la joia de la pau al cor

I m’aferro a la fúria que avança
Buscant la sortida a tanta grisor
I somnio que demà serem lliures
I crec en els homes, i sento la terra,
i em sento tant viva,
que crec en l’amor

Barcelona, 1967 - 2010

13 de desembre 2010

Ningú mai podrà calmar
el coratge de les ones
ni mai podrà dominar
les riuades que es desborden

Ni mil tanques ni presons,
ni tot l’exèrcit en guerra
farà doblegar el genoll
ni ens farà llepar la terra

Amb esperit acusador
i de ràbia el cor encès
avançarem amb més valor
ara cents, després milers

Ningú no ens podrà frenar,
ni enemics ni botiflers,
fins haver recuperat
tot allò que ells ens han pres!!!

Rosa Bruguera, 2010

Fil i Agulla

Si hi ha un ofici que és cosa d’artistes,
no n’és pas cap altre que el de les modistes
A cada mirada l’agulla s’endinsa
i estira del fil que uneix amb delit
les peces tallades del mateix teixit,
teranyina màgica i un didal al dit.

Jo enyoro aquells estols
de noies endiumenjades
que el tretze de desembre sortien al carrer,
puntada de rialles en un mosaic cromàtic
i aquelles melodies del nostre cançoner,
alegres, expressives, silvestres foguerades

Si ho vols, d’un tros de roba en surt un bon conjunt
i amb la mateixa traça hi fan un llarg repunt
Tant cusen una capa, com un preciós vestit,
un cos ben ajustat, amb faldilles estretes
i escot fins a la sina que el fa més distingit.
Amb tantes filigranes, a tots ens fa dentetes
Ai, quin goig que fan aquestes modistetes!

I la roba que emproven en el seu maniquí?
Caram! quina destresa quan ja l’han embastat
si no hi ha lluentons hi fan un drapejat
i per seguir la moda un tall allà al costat

I Oh! Els vestits de núvia que a tots ens enamoren
i els godets que volen en giravoltar amb el vals.
Què me’n dieu de les bruses d’organdí o mussolina
amb les mil tavelletes i els colls de puntes fines?

Aquelles robes variades: seda, “georgette”, setí,
estam, llana o lli, les veiem transmutar
per unes mans angèliques que ens han fet somniar.
Ai, aquell vestit de festa
que mai no podré oblidar!

Divertimento

La rateta presumida,
el cavaller ben plantat,
la caputxeta vermella,
les botes que porta el gat,
la valentia dels sastres,
els follets enjogassats,
els porquets que feien cases,
i aquell llop sempre malvat,
el patufet que ni es veia,
i el pinotxo de nas llarg.
Tots personatges fantàstics
que ens feien il·lusionar
i viure els nostres somnis
com si fossin realitat!

Rosa Bruguera

Tot i res

Nosaltres, la quitxalla de ciutat, ens ho passàvem d’allò més bé al poble, podíem anar al tros, pujar a la somera, jugar al carrer i el que ens agradava més: anar a l’era, quan el blat ja era segat i s’havia de trillar. Recordo que després de dinar, mentre el noi de la casa feia la migdiada, descansant del sol i la feina feta, nosaltres seguíem donant voltes i més voltes amb el rodet o a sobre el diable, era una cosa nova, ens sentíem protagonistes d’una gran aventura. Podíem menar el cavall, més bé una somera, mansoia i fidel al ritual, però aleshores ens semblava el cavall blanc dels contes de fades.

La collita havia estat una de les més bones dels darrers anys, a la gent del poble tot els havia anat de cara, la palla amuntegada a punt per fer el paller, el ventijol que havia bufat just per ventar i deixar un gra ben polit, ara ja ensacat i a l’espera que l’agent passés a recollir-lo.

Es notava al carrer que la gent estava contenta, uns pensaven que a la fi cobrarien, d’altres que quedarien alliberats del pes dels deutes, alguns podrien arreglar aquella finestra que no tancava bé o comprar roba o fins i tot alguns somiaven menjar una mica de peix o carn de vedella; tothom feia plans.

I la Festa Major a la cantonada, hi hauria ball, també farien cinema, i aquella Missa cantada que no s’acabava mai, vindrien forasters i faríem taula grossa. Ja n’havia viscut unes quantes de festamajors i cada una era diferent, podríem anar a dormir tard i ningú ens renyaria. Aquell capvespre jo també estava contenta, a l’horitzó el sol era més rogenc que mai, com de magrana a punt d’explotar, el cel era immens, a ciutat el cel es veu a trossos, allà s’estenia tant com els meus ulls podien abastar. Potser era tot plegat el que portava tanta alegria a les cases.

No sé l’hora que era, només sé que m’havia despertat un gran enrenou, veus, crits, corredisses, paraules trencades, i el so torbador de les campanes, tan greus, tan sonores, tan inquietants. Que passava?

De pressa, vesteix-te, hi ha foc a l’era, hem d’anar-hi. Tenia 8 anys, sentia el cor petit sense saber ben bé per què, recordo que en un tres i no res varem ser al carrer, tothom portava galledes, tot el poble corria, com una riuada.

Allà al lluny, es veia un gran resplendor. De cop i volta la paraula foc s’omplí d’un espantós sentit. Les flames, d’un vermell grogós, creixien i es multiplicaven i lluitaven entre elles per demostrar quina era més devastadora, la seva xiscladissa i els trencaments apagaven la cridòria de la gent. Les espurnes detonaven en totes direccions, tot cremava, no es podia respirar i jo notava un sanglot retingut a la gola que no podia sortir.

Ni els crits, ni els plors de la padrina, ni les galledes mig buides que, de mà en mà, pujaven del rec serviren de res en aquella nit diabòlica. Quedava l’esgotament i la impotència, la ràbia i el desesper. I maldaven encara les darreres brases que es resistien amb força a ser apagades.

No s’havia perdut únicament el valor d’un any de treball, s’havia perdut tot allò que dóna sentit a l’esforç, s’havia perdut la capacitat d’una família d’anar endavant, només quedava el ressentiment, l’angoixa i la desesperació perquè el foc era la imatge viva de la misèria que entrava en aquella casa i se n’ensenyoria.